Aquest any, tal i com hem pogut saber a través de la premsa comarcal, haurà set, a menys que hi hagi un canvi inesperat en l’actitud del regidor d’educació del nostre poble (o directament, un canvi de regidor), el darrer de l’escola de persones adultes de Roda.

Val a dir, d’entrada, que, en paraules del propi regidor, el senyor Antoni Llach, no podem parlar exactament d’un tancament ja que, afirma ell, l’escola seguirà endavant oferint un curs de català i un d’informàtica. No entrarem a valorar quina és la idea que el senyor Llach té d’una escola. Qui vulgui que jutgi si un poble com Roda pot sentir-se satisfet amb una formació permanent tan extraordinària.

Sí que volem, però, comentar alguns dels arguments que aquest senyor esgrimeix a l’hora de reduir l’oferta formativa fins a l’ofegament de l’escola. Aquesta reducció no és quelcom nou. Des que el senyor Llach va assumir la regidoria d’educació, va començar a prendre mesures per a limitar aquesta oferta. En un primer moment, va tancar tots aquells cursos que no formessin part de l’educació reglada i instrumental, és a dir, tots aquells que anaven dirigits al coneixement del cos, la salut, artístics o de relació amb l’entorn (dansa del ventre, ceràmica, el cos en 3D, creació de pàgines web, cuina...) Val a dir que aquests cursos no suposaven un dèficit considerable des d’un punt de vista econòmic ja que només es posaven en marxa si hi havia un nombre suficient d’alumnes per a cobrir pràcticament les despeses que generava l’activitat. Aquest fet fou reconegut pel propi regidor que afirmava, textualment, actuar, en tancar-los, des d’una posició purament ideològica i no d’estalvi econòmic. Considerava, i no afirmem res que no haguem sentit en alguna ocasió de la seva pròpia veu, que aquests tallers s’omplien majoritàriament de persones amb estudis universitaris i que per tant no s’havien de realitzar des de l’ajuntament. Les llistes de persones que han participat als tallers són a l’abast de tothom. No és cert que els i les alumnes fossin universitàries en la seva majoria. Ens atrevim a afirmar (i si el senyor Llach ho desitja, podem fer-ne un debat obert) que el nivell universitari era minoritari entre l’alumnat dels tallers. Però en qualsevol cas, quina mena d’argument és el nivell acadèmic per a limitar la participació en un projecte que serveix, precisament, per a intercanviar coneixements de tota mena entre persones diverses i de provocar espais de relació entre aquestes?

Hi ha un cert reconeixement en l’àmbit de la formació de persones adultes, que el pas entre els tallers esmentats i la formació bàsica i instrumental (alfabetització, cultura bàsica, graduat en educació secundària...) és molt permeable en ambdós sentits. Però fins i tot passant per alt aquest fet, el model defensat pel senyor Llach d’una escola que es limiti a aquells nivells que es centrin en els coneixements bàsics de formació reglada, s’esfondra totalment quan, de nou sense cap mena de diàleg amb les formadores i els formadors del centre, decideix suprimir, precisament, els grups que un any abans, afirmava defensar amb les seves decisions.

El motiu, aquest cop, és, segons sembla, purament econòmic. I diem segons sembla perquè en cap moment s’ha consultat ni informat a l’equip de persones que estan treballant actualment al centre. No podem valorar aquelles qüestions d’estratègia que, d’entrada, s’escapen al debat pedagògic que hem intentat mantenir, durant aquests dos anys, amb el senyor Llach. Sí que és cert, però, que mentre les diferents persones que hem treballat a l’escola, hem buscat arguments en l’àmbit de l’educació a l’hora d’engegar propostes i projectes per al centre, la resposta sempre ha set en termes que res no tenien a veure amb l’educació. En qualsevol cas resultaria difícil imaginar-se una seqüència millor dels esdeveniments si l’objectiu inicial hagués set el tancament del centre: supressió inicial dels tallers que poguessin suposar una implicació considerable de persones amb l’escola i amb el poble, desgast sistemàtic fins a forçar la renúncia d’aquelles persones que tenien un contracte indefinit i que, en conseqüència, podien suposar una trava per al tancament definitiu, i finalment, un allargament inexplicable en la notificació del tancament a les persones que hi treballen, donant-se el fet, conegut a bastament per part de qualsevol polític que, casualment, amb l’arribada de l’estiu, qualsevol mobilització tendeix a refredar-se i difuminar-se en el no res, en la no participació que bé podria convertir-se en un objectiu. Resulta còmic, però trist a l’hora, que la mateixa persona que ha degradat un projecte educatiu reduint-lo dràsticament, utilitzi com a argument per a reduir-lo encara més, el fet que ja no hi participen gaires persones. En qualsevol cas, per més que fa pocs anys la quantitat de persones que passaven anualment per Can Planoles eren unes cinc-centes, el centenar llarg de persones que hi participen actualment no és, tampoc, una xifra tan menyspreable com afirma el regidor.

Entenem la situació crítica que pateix l’economia municipal. Creiem, però, que és en aquests moments quan més necessària és la formació permanent i quan realment caldria apostar-hi des de l’administració. Potser hi ha pocs diners, però pensem que es tracta, sobretot, d’una qüestió de prioritats i garantir la formació en temps de crisi hauria de ser prioritari per a qualsevol equip de govern. La política municipal no pot convertir-se en una simple gestió neutra dels recursos. Cal apostar per polítiques que vagin en sintonia amb les idees que s’afirma defensar i un regidor socialista hauria de tenir en compte les qüestions socials. Hi ha un cost social en el tancament de l’escola que potser no és visible per qui es preocupa exclusivament de la immediatesa (diguem-ne una immediatesa que arribi, a molt estirar, fins a les properes eleccions), i aquest cost social comença a pagar-se quan les decisions dels polítics es prenen de forma unilateral.

Hom pot creure que aquesta carta es centra molt en la persona de l’Antoni Llach. Pensem, però, que les polítiques excessivament personalistes impliquen anàlisis personalitzades i si alguna cosa ha marcat l’activitat del senyor regidor en referència al centre de formació de persones adultes, ha set la falta absoluta de diàleg i d’implicació. Sense exagerar gens ni mica, podem afirmar que cap de les persones que hi hem estat treballant durant els darrers dos anys, hem rebut cap trucada per part seva mostrant el més mínim interès pel funcionament del centre o per a oferir cap mena de suport. Les reunions aconseguides després d’una insistència considerable, han acabat sent, en el millor dels casos, un diàleg de sords en el qual se’ns informava d’aquelles decisions irrevocables que el senyor Llach havia pres.

Tenim l’esperança que el treball de més de 15 anys a l’escola de persones adultes no sigui menyspreat d’aquesta manera, i es trobin solucions que permetin continuar amb una activitat que considerem importantíssima per al poble de Roda. Cal esmerçar esforços en garantir espais d’aprenentatge i relació que millorin la vida de les persones. El volum de participants en els grups, sobretot en els de graduat, no es corresponen amb el menysteniment que s’ha esgrimit a l’hora de decidir-ne el tancament. En última instància, però, seran les persones del poble, tant aquelles que han participat a l’escola com aquelles que valorin la millora que per al poble suposa l’activitat del centre, les que acabaran tenint veu en aquesta qüestió.

Roger Casanovas, Carme Cubero, Eva Orra, Núria Surinyach i Jordi Tolosa