No tanqueu l'escola de persones adultes de Roda de Ter

Amb l'arribada de l'estiu, quan tothom comença a tenir al cap les vacances, arriba la notícia (anunciada per altra banda en veu baixa) que el centre de formació de persones adultes de Roda tancarà les seves portes després de 15 anys de funcionament.

Només les persones que van engegar-la saben els esforços que suposa iniciar un projecte així. Només qui l'ha tancada pot ser plenament conscient de fins a quin punt és fàcil de fer a miques, per deixadesa i falta d'interès, el treball de tants anys. A les persones que hi hem passat, alumnes i mestres alhora - perquè totes i tots hi hem set una mica mestres i una mica alumnes - i a tothom qui, d'alguna manera o altra, hi ha participat ens tocarà decidir, amb la nostra resposta, si un poble com Roda es mereix un espai de formació i relació com ha set, durant tot aquest temps, l'escola de Can Planoles.

Si només hem set consumidors i consummidores d'uns cursos que ens oferia l'Ajuntament, ja trobarem cursos a qualsevol altre lloc. Si per altra banda ens havíem fet l'escola una mica nostra, si l'enteníem, també, com una forma de fer poble, com un espai per a aprendre i creixer plegades i plegats, potser ens tocarà dir-hi la nostra.

Així doncs, tothom qui ho vulgui pot, ara, dir-hi la seva.


El dissabte, 18 de juliol, vam trobar-nos a la plaça Major per tal de fer manifest el nostre desacord amb la decisió del regidor d'educació de Roda de tancar l'Escola de Persones Adultes.

Es van recollir més de 80 signatures contra el tancament, es va fer un esmorçar popular així com una pancarta reivindicant la necessitat que el poble de Roda, o millor dit, els membres de l'equip de govern, apostin per la formació permanent com a necessitat bàsica, especialment en temps de crisi.

L’alcalde i regidor d’educació de Roda, el senyor Antoni Llach, va adreçar un comunicat als mitjans de comunicació en resposta a la carta que es pot trobar a l’adreça http://nolatanqueu.blogspot.com, escrita per part dels i les mestres de l’escola de persones adultes de Roda com a conseqüència d’allò que consideràvem, a la pràctica, com un tancament del centre

Sorprèn que el senyor Llach, conscient del dinamisme i empenta de l’escola fins al moment en el qual ell va assumir la regidoria d’educació, gosi dir que les engrunes que avui per avui ens deixa a les rodenques i els rodencs poden ser qualificades d’escola. Potser, però, és que precisament aquest senyor no ha set ni ha volgut ser mai gaire conscient de les activitats que s’hi realitzaven. Aquesta és, com a mínim, la impressió amb la qual ens quedem com a balanç dels seus dos anys a l’esmentada regidoria.

Sobre la indeterminació en el nombre de matriculats al curs de graduat, només hauria set necessari que l’alcalde s’hagués llegit les primeres línies de la memòria que se li va presentar de l’escola d’adults el 22 de juny, on s’exposa que la mitjana d’alumnes per trimestre ha set de 31, tot i que al llarg de l’any s’han matriculat un total de 42 persones diferents. En tot cas, si malgrat la seva responsabilitat de llegir-se la memòria, troba en la mandra o la mida de la lletra alguna excusa per no haver-ho fet, li ho hauríem determinat de bon grat amb una simple trucada al telèfon del centre... si és que el sap, ja que no ens consta que l'hagi marcat mai. En referència al nombre de 10 alumnes que comenta que han superat les proves de Torelló, si tingués la més mínima idea de com funciona el graduat a l’escola que durant aquests dos anys ha set sota la seva regidoria, hauria entès que es tracta dels i les alumnes que han acabat el graduat de forma definitiva. Com a ex-director d’institut, entendrà que no es pot exigir als alumnes de 1r d'ESO que aprovin els exàmens de 4t. Desitjaríem, doncs, que no exigís a uns alumnes que no estan fent les darreres assignatures del graduat, que aprovessin allò que, ni que volguessin, podrien aprovar. Desitjaríem, a més, que es fes el càrrec que moltes d’aquestes persones estan treballant, tenen filles i fills i que això pot impedir que vagin al ritme que podria esperar algú que es mira l’educació com una simple adquisició de coneixements o, pitjor encara, com una despesa innecessària. Amb tot, i en general, les persones que han anat a les proves les han superades de forma molt satisfactòria.

Té raó quan diu que l’escola de persones adultes no ha tingut mai 500 alumnes. Si hagués llegit bé la nostra carta, hauria vist que nosaltres vam dir que, en un any, abans que ell assumís la regidoria, utilitzaven l’espai de l’escola d’adults o participaven en els seus tallers i cursos al voltant de 500 persones. No pretenem ser l’escola més gran del poble. Simplement volem posar de manifest la importància d’aquesta com a espai de relació, d’intercanvi de coneixements i de dinamització del poble, i quan en un centre de formació permanent es troben persones que fan cursos de cuina, ceràmica, graduat, alfabetització, fotografia o tai-txi entre molts d’altres, i es barregen amb persones d’entitats com les puntaires o el grup que sigui, succeeixen coses més enllà dels continguts propis de les activitats previstes que ni un regidor, ni les persones que coordinen l’escola, ni els i les mestres, no controlen ni han de voler controlar. Això sí, estaria bé que hi donessin suport. Per un polític de la vella escola, però, deu costar entendre que allò més important no és posar-se medalles sinó que les persones del poble es formin conjuntament, es relacionin i, per sobre de tot, millorin la seva felicitat i autoestima de forma individual i col·lectiva. Això, en qualsevol cas, millora el poble tant o més que un carrer asfaltat i molt més que algunes obres d’idoneïtat dubtosa.

Sobre el curs present, ja que dubta de la xifra de 100 persones que apuntàvem com a participants en els cursos i tallers que s'han realitzat a Can Planoles, li direm que torna a tenir raó. Informàtica >55 anys, 8 alumenes; Informàtica dones atur, 16 alumnes; Informàtica entitats, 7 alumnes; Informàtica I i II, 9 alumnes; Tallers de comunicació, 11 alumnes; Tallers alfabetització, 13 alumnes; Classes de conversa homes immigrants, 7 alumnes; Català, 10 alumnes; Puntaires, 10 alumnes; Costura, 8 alumnes; Cosidor, 11 alumnes...I per tant un total de 110 persones que sumades a les 42 matriculades al graduat de secundària que s’ha impartit a l'institut pugen a 152 persones! Dirà que algunes d'aquestes persones no són pròpiament alumnes de l'escola d'adults i torna a tenir raó. També tindrà raó si diu que quan parlem d'escola de persones adultes, ell i nosaltres no ens estem referint al mateix concepte. En el fons, això és el que hem dit des d'un principi. On és, doncs, el problema si estem d'acord en tot? Doncs, bàsicament, en el fet que tot això és només una mínima part del que hi havia abans de la seva irrupció i que, a més, per obra i gràcia seva, bona part del que ara hi ha, desapareix per a les persones de Roda.

Sobre la informació, seria d’agrair, primera, que l’empresa que té subcontractat el servei, hagués avisat als mestres abans de la darrera setmana del curs i que per tant hagués rebut també amb anterioritat la informació per part de l’ajuntament; segona, que per més que entre totes i tots haguem acabat assumint la irresponsabilitat d’uns polítics que externalitzen els serveis més bàsics, els regidors donin també la cara a l’hora de fer fora la gent i no actuïn a última hora quan, insistim, arriba l’estiu i qualsevol resposta es fa molt més difícil. Val a dir, a més, que aquesta tendència a l’externalització no només permet una precarització considerable de les condicions laborals dels i les treballadores d’un ajuntament sinó que, a més, encareix considerablement el servei en permetre que una empresa privada generi un benefici sobre el mateix servei amb l’únic avantatge d’evitar responsabilitats i mals de cap als polítics. És cert que l’escola és un servei extern des de fa molts anys, però si el senyor Llach realment hagués apostat per l’escola com un servei necessari de forma permanent tenia, en la internalitzacio del servei, una bona possibilitat d’estalvi. Tornant a la suposada manca de voluntat per part dels i les mestres per a reunir-se, afegir, simplement, que les esperades reunions van ser concertades (per demanda pròpia) i anul·lades posteriorment fins a quatre vegades amb dates 28/5, 29/5, 2/6 i 17/6. La reunió es va portar a terme, per esgotament, el dia 3 de juliol quan el curs ja s’havia acabat així com els contractes del personal docent.

El punt més curiós en els raonaments del regidor, però, és aquell en el qual, en una mena de joc de mans verbal, intenta convèncer-nos que la manca de comunicació entre ell i el professorat de l’escola deu ser per culpa d’aquests darrers, i ho justifica a partir del contacte immillorable que ha mantingut amb les persones de la resta de centres educatius del poble: llar d’infants, les dues escoles de primària i l’institut. No ens pertoca a nosaltres de qüestionar aquesta bona coordinació amb la resta, ni tenim cap intenció de fer-ho, però això de voler justificar que si sóc bo amb els que m’estimo ho he de ser necessàriament amb els que no m’estimo, no passa ni el primer filtre d’intel·ligència. El seu raonament, doncs, es basa en una presumpció de bones intencions cap a l’escola que és, precisament, allò que qüestionem les persones que hem viscut aquest procés des de dintre (ell s’ho ha mirat des de fora en tot moment) ...i el senyor Llach, a l’escola de persones adultes no se l’ha estimat mai i ho ha demostrat des del primer dia. De reunions n’hem fet alguna, és cert. Escoltar-nos, però, no ens ha escoltat en cap moment.

Finalment, però, les persones que hem treballat a l’escola durant aquests dos anys, volem disculpar-nos a les i els alumnes del centre per no haver-los fet partíceps del malestar que sentíem com a conseqüència de les reiterades decisions unilaterals del senyor Llach. Per una banda, afirmàvem la necessitat que el centre no fos l’escola dels i les mestres sinó que les persones que participaven en els diferents cursos es convertissin en els veritables subjectes de la seva formació i participació. Per altra banda, els estàvem negant (en part per no comprometre el servei, en part per allò de covardia que té sempre evitar el conflicte encara que sigui necessari) allò més important en el funcionament de l’escola i que ha acabat implicant la seva, insistim, pràctica desaparició.

Roger Casanovas, Carme Cubero, Eva Orra, Núria Surinyach i Jordi Tolosa

Aquest any, tal i com hem pogut saber a través de la premsa comarcal, haurà set, a menys que hi hagi un canvi inesperat en l’actitud del regidor d’educació del nostre poble (o directament, un canvi de regidor), el darrer de l’escola de persones adultes de Roda.

Val a dir, d’entrada, que, en paraules del propi regidor, el senyor Antoni Llach, no podem parlar exactament d’un tancament ja que, afirma ell, l’escola seguirà endavant oferint un curs de català i un d’informàtica. No entrarem a valorar quina és la idea que el senyor Llach té d’una escola. Qui vulgui que jutgi si un poble com Roda pot sentir-se satisfet amb una formació permanent tan extraordinària.

Sí que volem, però, comentar alguns dels arguments que aquest senyor esgrimeix a l’hora de reduir l’oferta formativa fins a l’ofegament de l’escola. Aquesta reducció no és quelcom nou. Des que el senyor Llach va assumir la regidoria d’educació, va començar a prendre mesures per a limitar aquesta oferta. En un primer moment, va tancar tots aquells cursos que no formessin part de l’educació reglada i instrumental, és a dir, tots aquells que anaven dirigits al coneixement del cos, la salut, artístics o de relació amb l’entorn (dansa del ventre, ceràmica, el cos en 3D, creació de pàgines web, cuina...) Val a dir que aquests cursos no suposaven un dèficit considerable des d’un punt de vista econòmic ja que només es posaven en marxa si hi havia un nombre suficient d’alumnes per a cobrir pràcticament les despeses que generava l’activitat. Aquest fet fou reconegut pel propi regidor que afirmava, textualment, actuar, en tancar-los, des d’una posició purament ideològica i no d’estalvi econòmic. Considerava, i no afirmem res que no haguem sentit en alguna ocasió de la seva pròpia veu, que aquests tallers s’omplien majoritàriament de persones amb estudis universitaris i que per tant no s’havien de realitzar des de l’ajuntament. Les llistes de persones que han participat als tallers són a l’abast de tothom. No és cert que els i les alumnes fossin universitàries en la seva majoria. Ens atrevim a afirmar (i si el senyor Llach ho desitja, podem fer-ne un debat obert) que el nivell universitari era minoritari entre l’alumnat dels tallers. Però en qualsevol cas, quina mena d’argument és el nivell acadèmic per a limitar la participació en un projecte que serveix, precisament, per a intercanviar coneixements de tota mena entre persones diverses i de provocar espais de relació entre aquestes?

Hi ha un cert reconeixement en l’àmbit de la formació de persones adultes, que el pas entre els tallers esmentats i la formació bàsica i instrumental (alfabetització, cultura bàsica, graduat en educació secundària...) és molt permeable en ambdós sentits. Però fins i tot passant per alt aquest fet, el model defensat pel senyor Llach d’una escola que es limiti a aquells nivells que es centrin en els coneixements bàsics de formació reglada, s’esfondra totalment quan, de nou sense cap mena de diàleg amb les formadores i els formadors del centre, decideix suprimir, precisament, els grups que un any abans, afirmava defensar amb les seves decisions.

El motiu, aquest cop, és, segons sembla, purament econòmic. I diem segons sembla perquè en cap moment s’ha consultat ni informat a l’equip de persones que estan treballant actualment al centre. No podem valorar aquelles qüestions d’estratègia que, d’entrada, s’escapen al debat pedagògic que hem intentat mantenir, durant aquests dos anys, amb el senyor Llach. Sí que és cert, però, que mentre les diferents persones que hem treballat a l’escola, hem buscat arguments en l’àmbit de l’educació a l’hora d’engegar propostes i projectes per al centre, la resposta sempre ha set en termes que res no tenien a veure amb l’educació. En qualsevol cas resultaria difícil imaginar-se una seqüència millor dels esdeveniments si l’objectiu inicial hagués set el tancament del centre: supressió inicial dels tallers que poguessin suposar una implicació considerable de persones amb l’escola i amb el poble, desgast sistemàtic fins a forçar la renúncia d’aquelles persones que tenien un contracte indefinit i que, en conseqüència, podien suposar una trava per al tancament definitiu, i finalment, un allargament inexplicable en la notificació del tancament a les persones que hi treballen, donant-se el fet, conegut a bastament per part de qualsevol polític que, casualment, amb l’arribada de l’estiu, qualsevol mobilització tendeix a refredar-se i difuminar-se en el no res, en la no participació que bé podria convertir-se en un objectiu. Resulta còmic, però trist a l’hora, que la mateixa persona que ha degradat un projecte educatiu reduint-lo dràsticament, utilitzi com a argument per a reduir-lo encara més, el fet que ja no hi participen gaires persones. En qualsevol cas, per més que fa pocs anys la quantitat de persones que passaven anualment per Can Planoles eren unes cinc-centes, el centenar llarg de persones que hi participen actualment no és, tampoc, una xifra tan menyspreable com afirma el regidor.

Entenem la situació crítica que pateix l’economia municipal. Creiem, però, que és en aquests moments quan més necessària és la formació permanent i quan realment caldria apostar-hi des de l’administració. Potser hi ha pocs diners, però pensem que es tracta, sobretot, d’una qüestió de prioritats i garantir la formació en temps de crisi hauria de ser prioritari per a qualsevol equip de govern. La política municipal no pot convertir-se en una simple gestió neutra dels recursos. Cal apostar per polítiques que vagin en sintonia amb les idees que s’afirma defensar i un regidor socialista hauria de tenir en compte les qüestions socials. Hi ha un cost social en el tancament de l’escola que potser no és visible per qui es preocupa exclusivament de la immediatesa (diguem-ne una immediatesa que arribi, a molt estirar, fins a les properes eleccions), i aquest cost social comença a pagar-se quan les decisions dels polítics es prenen de forma unilateral.

Hom pot creure que aquesta carta es centra molt en la persona de l’Antoni Llach. Pensem, però, que les polítiques excessivament personalistes impliquen anàlisis personalitzades i si alguna cosa ha marcat l’activitat del senyor regidor en referència al centre de formació de persones adultes, ha set la falta absoluta de diàleg i d’implicació. Sense exagerar gens ni mica, podem afirmar que cap de les persones que hi hem estat treballant durant els darrers dos anys, hem rebut cap trucada per part seva mostrant el més mínim interès pel funcionament del centre o per a oferir cap mena de suport. Les reunions aconseguides després d’una insistència considerable, han acabat sent, en el millor dels casos, un diàleg de sords en el qual se’ns informava d’aquelles decisions irrevocables que el senyor Llach havia pres.

Tenim l’esperança que el treball de més de 15 anys a l’escola de persones adultes no sigui menyspreat d’aquesta manera, i es trobin solucions que permetin continuar amb una activitat que considerem importantíssima per al poble de Roda. Cal esmerçar esforços en garantir espais d’aprenentatge i relació que millorin la vida de les persones. El volum de participants en els grups, sobretot en els de graduat, no es corresponen amb el menysteniment que s’ha esgrimit a l’hora de decidir-ne el tancament. En última instància, però, seran les persones del poble, tant aquelles que han participat a l’escola com aquelles que valorin la millora que per al poble suposa l’activitat del centre, les que acabaran tenint veu en aquesta qüestió.

Roger Casanovas, Carme Cubero, Eva Orra, Núria Surinyach i Jordi Tolosa